A demanda de l'advocada de l'esposa i les filles d'Emil Bustamante, Evelyn Recinos, presentem un amicus curiae davant el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides durant la fase d'admissibilitat del cas. L'advocada es va dirigir al Centre Sira arran de la publicació del Número Especial de la revista Torture Journal – de la qual Pau Pérez és editor en cap – centrat en la consideració de la desaparició forçada com a tortura.
El 13 de febrer del 1982, Emil Bustamante Cruz, de 32 anys, metge veterinari i sociòleg rural, va sortir d'hora de casa seva situada a Ciutat de Guatemala per atendre una reunió. Es va acomiadar de la seva dona, Rosa María Cruz, i li va dir que estaria a casa al migdia. No obstant, mai no va tornar.
Des de la desaparició, Rosa i les dues filles, Flores Mercedes i Ana Isabel, han patit sempre el silenci dels organismes judicials i de l'Estat. Això els ha suposat veure's embolicades en una experiència permanent de retraumatització i aprofundiment del dol, que s'ha agreujat amb el pas del temps, i que els ha suposat un mal moral i psicològic irreparable.
A això, se li suma la persecució política que han patit al llarg de les dècades pel fet de ser considerades com a “parents de les guerrilles” o “terroristes” a Guatemala, cosa que les ha forçat a la migració ia l'obligació d'haver d'estar canviant constantment de domicili per seguretat, impedint-los construir un projecte de vida sòlid.
La desaparició d'Emil s'emmarca en un context sistemàtic de desaparicions de dissidents polítics que va tenir lloc entre els anys 1960 i 1996, durant el conflicte armat que va viure el país, i en què es van produir almenys 40.000 desaparicions forçades. Aquest període és conegut com el «Genocidi del poble Maya».
Aquesta estratègia no pretenia només el silenciament dels dissidents polítics de l'Estat, sinó també el càstig dels seus familiars i la propagació d'un missatge de por a les comunitats, que actués com a amenaça per a qualsevol que volgués anar contra el govern.
Accions que constitueixen tortura
Per a les autores de l?informe, l?assessora jurídica del Centre Sira, Sara López Martin, i el director clínic de l?entitat, Pau Pérez Sales, aquestes accions van generar un patiment psíquic irreparable i prologant a la família d?Emil Bustamente, que en tractar-se d?un acte intencionat, encaixaria dins de la definició de tortura de la Convenció de Nacions Unides.
Segons el Comitè, els estats són responsables d'investigar, perseguir i enjudiciar els actors no estatals que cometen delictes de tortura, si en tenen constància. D'altra manera, seran considerats responsables directes dels crims. És per això que les autores argumenten que com més s'hauria d'aplicar aquesta lògica, si es té en compte que van ser precisament actors estatals els que van cometre el segrest d'Emil Bustamante.
La desaparició del metge veterinari s'emmarca en un context sistemàtic de desaparicions de dissidents polítics que va tenir lloc entre els anys 1960 i 1996, durant el conflicte armat que va viure el país, i en què es van produir almenys 40.000 desaparicions forçades. Aquesta estratègia no pretenia només el silenciament dels dissidents polítics de l'Estat, sinó també el càstig dels seus familiars i la propagació d'un missatge de por a les comunitats, que actués com a amenaça per a qualsevol que volgués anar contra el govern. Per a les autores de l'informe, aquestes accions van generar un patiment psíquic important i prologant a la família de Carlos Bustamente, que en tractar-se d'un acte intencionat, encaixaria dins la definició de tortura de la Convenció de les Nacions Unides.
La desaparició forçada és tortura
La desaparició forçada és una violació de Drets Humans que involucra dos tipus de víctimes: la directa, que pateix la violència del segrest, l'angoixa de ser retinguda en un lloc desconegut i, en molts casos, la tortura física i psicològica; i les indirectes, les familiars que carreguen amb el pes de no saber què va passar amb el seu ésser estimat, les raons de la seva desaparició o si encara segueix amb vida.
En ocasions reiterades, aquest nivell d'angoixa i patiment que s'infringeix en les familiars ha estat considerat per la comunitat mèdica, jurídica i psicològica de gravetat suficient per ser equiparat a la tortura. Seguint les investigacions i els relats de les supervivents, el patiment dels éssers estimats no és només permanent, sinó que a més és transgeneracional. És a dir, que passa de pares a fills, implicant fins i tot els néts. A més, segons assenyalen les autores de l'informe, els impactes de la desaparició forçada – por, angoixa, alerta, incertesa, etc. – s'estenen tant a la comunitat com a la societat en conjunt.
A propòsit de la necessitat de reconèixer el patiment dels familiars de desaparició forçada com a tortura, el director clínic del Centre Sira, Pau Pérez Sales, argumenta al llarg del amicus cuariae com en estudis que comparen les conseqüències psicològiques o psiquiàtriques entre víctimes de tortura i familiars de desapareguts, s'observen impactes a llarg termini més significatius en aquests darrers. Els familiars s'enfronten a quadres crònics de depressió i símptomes de reexperimentació, alhora que pateixen una ruptura de les creences fonamentals sobre el món. Les amenaces i la privació d'informació a què els Estats sotmeten els familiars deriven en danys com l'estrès posttraumàtic, la culpa permanent o una profunda dificultat per bregar amb la idea d'una hipotètica mort, entre d'altres.
Serveis
Documentem vulneracions de Drets Humans i acompanyem les víctimes
Oferim atenció terapèutica a les persones afectades per la violència política i elaborem informes pericials com a instrument de defensa i denúncia.
Trajectòria #6
Els impactes del tall de llum a la Cañada Real
Arran d'un informe pericial, publiquem l'informe “La Cañada Respon”, on mesurem els impactes psicològics, físics i comunitaris que té la privació del subministrament elèctric al veïnat